Passa que ja res és lo que era. Ja no me sent part des teu món, ni des teu dia a dia. Encara que m'estimis hi ha distancia entre noltros que no puc recórrer, dies i vespres en què necessitava una abraçada i no t'ho podia demanar. Que dur es veure com proclames a nes quatre vents que no ets feliç i no hi ha res que t'hi faci, que cada cosa és una desgràcia més; que dur es veure com publiques fotos des teu moix i llegir que només el tens a ell; que dur es veure, escoltar i sentir cada paraula, cada estrofa dedicada a nes teu amor fallit. Me demanes que sigui de gel, i m'estic fonent. Què se n'ha fet de ses rialles interminables? Així com de sa necessitat de tenir-me a prop, d'interessar-se per cada detall. Què se n'ha fet des nostros moments màgics, recons per explorar, plans per concretar, locures que enfrontar... On està s'al·lot que vaig conèixer, a qui res li feia retrocedir? Te mir i veig buidor. Sé que ets allà, ben amagadet perquè t'han fet mal i no vols sortir per si es núvols tornen, però aquesta vegada és diferent, estàs a un pas de triar es teu camí, aquesta me tens a mi. Es esgotador, voler ser-ho tot quan me n'he adonat que en moments clau ja ni te sents agust xerrant amb jo i sí, amb altres, conforman-te amb ignorar i deixar passar ses hores. No és el moment? Tenc temps, no mos agobiem! Res és com abans, i tenc por de que ja mai ho torni a ser. Per haver entregat es meu cor sencer i toparme'l fet bocins.
Això és el que he pensat en sortir de ca teva, crec que qualqunes coses no les volia reconèixer. No esper que contestis, ja he deixat d'esperar respostes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario